A mitja tarda d'avui, un cop arribats al punt de trobada, a la collada de Parpers, Oriol Colomer, tècnic de Patrimoni de l'ajuntament d'Argentona, en nom de la regidoria de Cultura i Patrimoni del Consistori, ha obert l'acte de presentació dels treballs de rehabilitació del tram 9 de la via de Parpers, agraint l'assistència de les 150 persones, de totes les edats, que han volgut commemorar les Jornades Europees de Patrimoni a Catalunya 2010 en aquest espai tan emblemàtic de la Vila.

Seguidament, han pres la paraula Francesc Busquets i Miquel Gorrera, arqueòlegs de l'empresa Àtics, responsables dels treballs de restauració d'aquest tram de la via, que han fet una exposició detallada de les tasques de restauració realitzades, tot contextualitzant els usos de la via en funció de cada període històric.


La via de Parpers és realment una via romana?
La primera pregunta que cal fer-se en ser al tram 9 de la via de Parpers és si aquest pas argentoní es pot catalogar realment com a via romana.

En aquest sentit, Francesc Busquets s'ha referit al primer document escrit, datat de l'època medieval, que parla del camí per afirmar que “els arqueòlegs estem d'acord a considerar que, probablement, els orígens d'aquesta via són de l'època romana, tot i que, segurament, el camí ja devia utilitzar-se en les èpoques ibèrica i prehistòrica perquè, bo i el pendent força pronunciat, és el tros més planer de la vall que enllaça el Vallès i el Maresme actuals. No només els romans van transitar-lo sinó que, sense cap mena de dubte, en ser la via més fàcil d'accés des de la plana a la platja, havia de ser un pas utilitzat des de milions d'anys enrere i, evidentment, s'ha seguit utilitzant amb el mateix objectiu després de la caiguda de l'imperi Romà i fins fa només 150 anys”.

Així doncs, la posició dels experts sembla unànime: majoritàriament coincideixen que s'hauria de parlar de la via de Parpers, obviant atribuir-li cap autoria romana, atès que no s'han trobat proves concloents que puguin certificar-la.


Referències romanes, malgrat tot
La via Augusta Roma–Cadis passava pels Pirineus, entrava a la península Ibèrica per Vic (Ausa) i seguia per Hostalric. Allà es bifurcava en dues direccions: l'una, pel Vallès, es desviava cap a Granollers (Saemproniana); l'altra, per la costa, passava per Blanes (Blandae), que era la primera ciutat costanera que trobaven, i seguia en direcció Mataró (Iluro), Badalona (Baetulo) i Barcelona (Barcino), on la via Augusta tornava a unir-se a l'alçada del Martorell actual –d'aquí l'elecció de l'enclavament per construir-hi el pont del Diable, que marca el punt d'unió entre les vies principals–, per continuar cap a Lleida (Ilerda) i Saragossa (Caesar Augusta), tot dibuixant l'eix nord-sud de l'imperi Romà a la Península, dels Pirineus al mar, fins a Cadis.

Que la via de Parpers era una via de pas romà també ho constaten els mil·liaris –fites de granit que duien gravades sobre la pedra les distàncies en milles romanes de cada via, o bé des de Roma o bé entre punts o nuclis de població importants. La distància entre mil·liaris equivalia a una mica més de mil metres i el mil·liari trobat a Santa Eulàlia de Ronçana indicava que hi havia 24 milles romanes des d'allà fins a Mataró, distància molt aproximada a les mesures geogràfiques actuals. Per tant, tot sembla confirmar que aquesta via de Parpers que passa per Argentona era una via de pas romà, però que no necessàriament fou creada pels romans.


Les tasques de rehabilitació
Miquel Gorrera ha explicat l'actuació de rehabilitació que s'ha dut a terme al tram 9 de la via de Parpers. El projecte va dividir-se en tres fases: desbrossament, intervenció arqueològica i rehabilitació del jaciment.

El desbrossament, ha dit Gorrera, “va ser especialment complicat perquè l'espai estava molt malmès pel pas del temps, per la vegetació frondosa de la zona, per les arrels dels arbres que havien rebentat parts dels murs de contenció i, sobretot, pel nul manteniment durant dècades”.

Un cop desbrossada la zona, les intervencions arqueològiques i de reconstrucció al tram 9 van permetre refer els murs de contenció de la via i recuperar el pou que recollia l'aigua que baixava de la muntanya, així com la claveguera que canalitzava l'aigua per sota de la via i que la desguassava pendent avall. De la claveguera del tram 9 també va trobar-se'n la coberta, tot i que fragmentada i en molt mal estat –tant que no va poder-se salvar.

Després d'haver rehabilitat l'espai, va anivellar-se el terreny i van protegir-se diversos elements, per minimitzar riscos de caiguda o despreniment de talussos.


El camí continua
Fent una prospecció superficial al tram següent de la via, els arqueòlegs van poder posar al descobert més part del mur de contenció, les restes d'una mena de bassa que podria ser un dipòsit d'aigua que abastés un abeurador per a cavalls, i diverses clavegueres i canalitzacions que passaven per sota de la via per desguassar l'aigua de la muntanya.

Més enllà d'aquest punt, la via de Parpers, que probablement era coberta de sauló, ja que era el tipus de sorra autòctona de la zona, segueix muntanya avall fins al pont d'entrada a les finques de Can Freginals i Can Navas, a prop de la riera de Pins. Tot i que la part del pont està pavimentada, no vol dir que la resta de via hagués d'estar-ne igual, per dos motius principals: d'una banda, perquè quan es construeix un pont, per força se n'ha de pavimentar el sòl, però això no vol dir que la resta de via hagi d'anar igual; d'altra banda, ni una via romana va necessàriament empedrada, ni el fet que una via estigui empedrada la converteix automàticament en via romana.

Tot sembla indicar, doncs, que el paviment de la via era natural de sauló, llevat del tros del pont a l'entrada dels primers nuclis disseminats de població d'Argentona.


Diversos usos segons el context històric
Tot el tram descobert fins ara fa corba, té un disseny de punt rodó i té molta amplada. Aquests trets fan pensar que la via, a més a més de servir com a pas de persones, també s'utilitzava per a carruatges de mercaderies, per a combois amb material bèl·lic i com a pas de tropes.

Precisament en la zona de la canal rehabilitada del tram 9, s'hi va trobar una moneda de quatre quarts que data de 1813, època en què governava José Bonaparte, llavors "Rei de les Espanyes". La coincidència entre la data de la moneda i el lloc de la troballa fa pensar que, el primer quart del segle XIX, la via de Parpers va ser l'escenari del pas de les tropes de José Bonaparte des de la península Ibèrica cap a França, quan José va retirar-se amb el seu germà Napoleó.

Es creu que, a partir de llavors, la via va anar-se deixant d'utilitzar progressivament, si bé aquest indret ha continuat tenint protagonisme en èpoques de la història més recent, ja que fins i tot durant la Guerra Civil espanyola, la collada de Parpers, en general, i el pas de Parpers, en particular, surten reflectits en documents com a refugi habitual d'escamots i com a via de pas d'incògnit.


Infinites intervencions en infraestructura
És obvi que la via de Parpers és una gran obra d'enginyeria, independentment de quina civilització l'adaptés per transitar-hi. Després de les adequacions i intervencions que hi poguessin haver fet els romans, grans enginyers, van aturar-se els treballs en infraestructures i no es té constància de cap arranjament a la zona.

Cap al segle XVI, alguns documents parlen de reparacions, intervencions i sobreposicions a la via original d'alguns trams i petits trossos de la via, però no és fins a l'època dels corregiments –de 1716, amb el Decret de Nova Planta promulgat per Felip V, fins a 1833– i posterior, quan es reprenen les inversions en infraestructures, que avui dia coneixem per obra pública.

Justament d'aquella època, entre 1770 i 1780, trobem diversos documents que fan referència a intervencions i reformes fetes en el camí. Entre aquest material gràfic, hi ha un encàrrec de reforma de la via per part del corregiment de Mataró; firma el projecte Josep Fontseca, autor també de la Llotja de Barcelona. Per tant, segons els arqueòlegs, és més que probable que el tram que avui es presentava rehabilitat sigui una reforma de la via original.

Un altre element amb reminiscències del segle XVIII són els grans blocs de pedra o guarda-rodes que coronen el mur de contenció del tram 9, ja que altres obres de la mateixa època en altres indrets del territori, alguns dels quals al Maresme, estan fetes amb el mateix tipus de material. En són exemples el mur que tanca la finca de la baronia de Viver, per la banda de la riera d'Argentona, i el convent de les Caputxines de Mataró, que data de 1770.

Finalment, després d'haver estat camí de pas d'ibers, romans i tropes franceses, la construcció de la carretera comarcal C1415 que travessa la collada de Parpers, la segona meitat del segle XIX, és una de les responsables de la destrucció definitiva de la via de Parpers. La C1415 es comença a construir l'any 1844 i s'acaba uns 15 anys més tard. És l'ideòleg de l'Eixample barceloní, l'arquitecte Ildefons Cerdà, qui dirigeix la part final del projecte –tot i que no l'havia projectat ni iniciat ell, i deixa clar en els informes que opta per desviar la construcció de la carretera C1415 dels plànols originals perquè no li agraden "les fortes pendents" amb què topa.

Aquesta modificació del projecte inicial permet que, avui dia, el tram 9 de la via de Parpers hagi pogut fer-se visible. No obstant això, l'any 1860, en donar-se per acabada la construcció de la carretera comarcal actual, el tradicional pas de Parpers va caure en desús automàticament com a eix de trànsit i comunicació habitual. Probablement llavors, també van quedar enterrades sota l'asfalt de la C1415 altres parts de l'antiga via de Parpers.


Passat, present i futur de la conservació de la via de Parpers
Tot i que hi ha pocs estudis arqueològics de la via de Parpers, es tracta d’un dels monuments més importants d'època romana que es conserva a Catalunya, ja que només n'hi ha de similars a Àger, a Lleida, i al Perelló, a Tarragona.

Les primeres notícies que es tenen de la via de Parpers daten de 1887 i 1891, amb estudis de Josep Ma Pellicer i de l'historiador argentoní Francesc Carreras Candi. A principis dels anys 70, la secció Arqueològica del Museu de Mataró va dur a terme un aixecament topogràfic de les restes de la via i va alertar sobre el mal estat de conservació del jaciment.

Vint anys més tard, en la dècada dels 90, lligat a l'obertura del túnel de Parpers, es va fer un primer intent seriós de catalogar la via, però no és fins l'any 1994 que el servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya realitza un nou aixecament arqueològic, amb la intenció de tramitar l'expedient de declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN), a la vegada que es delimita un entorn de protecció al voltant del jaciment.

Els estudis queden aturats fins l'any 2001, coincidint amb la projecció d'obra civil per connectar el gas natural des de La Roca del Vallès fins a Argentona. En aquell moment, va aprofitar-se per aturar l'obra, realitzar una nova actuació arqueològica a la via, que va permetre trobar la via d'aigua subterrània, i pressionar els responsables fins aconseguir desviar al màxim possible la ruta del viaducte del gas per que, en el futur, es pogués treballar en el jaciment sense risc de topar amb la instal·lació en cas d'haver-hi de fer excavacions.

Tot i que la rehabilitació de la via és una reivindicació popular i institucional que ve de lluny, els anys següents, degut a la manca de pressupost, es treballa poc en la via i no és fins l'any 2003 que es comença a posar fil a l'agulla a la rehabilitació, per encàrrec de l'ajuntament d'Argentona, amb l'objectiu de difondre el patrimoni argentoní.

Des de l'any 2003, quan l'ajuntament d'Argentona encarrega el projecte, fins l'any 2009 es fan apuntalaments provisionals per conservar les parets del tram 9 i es treballa en un plànol topogràfic.

Finalment, entre els mesos de març i maig de 2010, gràcies a una subvenció de la Generalitat de Catalunya i d'aportacions de capital privat, les tasques de recuperació de l'espai han pogut avançar a bon ritme fins avui que s'ha presentat en societat el tram 9 rehabilitat.

Avui, novament, la manca de recursos econòmics per cobrir les necessitats patrimonials fa difícil que s'hi puguin seguir fent actuacions a curt termini, si bé en aquesta última rehabilitació s'han instal·lat mesures arqueològiques de protecció per minimitzar els danys que, inexorablement, el pas del temps repercutirà en la via. A més a més, s'hi ha prohibit el pas des de la carretera comarcal C1415 per evitar que hi transcorri trànsit rodat, especialment motoritzat.

Des de l'ajuntament d'Argentona, tal com ha assegurat aquesta tarda l'Alcalde, Pep Masó, en acabar la visita guiada, “hi ha la predisposició de seguir pressionant per que les intervencions no s'aturin aquí. Hem d'admetre que la qüestió econòmica és un handicap a l'hora d'avançar en la recuperació de l'espai, si bé farem tot allò que estigui a les nostres mans per impulsar més reformes a la via, al pas per Argentona".





Argentona, 25 de setembre de 2010.

En la imatge, el tram 9 de la via de Parpers, recentment rehabilitat.